Aaaai! Llegir els posts que vas escribint em transporta automàticament a aquells dies, en aquell món tan diferent... sembla increïble, veritat?... ara que ja hem entrat a la tardor i ha arribat el fred tan sobtadament i sense demanar permís, Japó queda tan lluny... aaai!... però només cal una frase, una foto, un so perquè en un tres i no res et tornis a trobar de nou en aquell lloc en concret, en aquella situació... i no puc fer més que somriure. Et veig allà, i ric. Ric de tu, sí, de tu molt!, i també ric de mi, com si no fos jo. I es fa tan estrany haver-hi estat, com no ser-hi ja.
Quan vam arribar a Japó ens anavem repetint: que fort! estem a Japó! Era una sensació tan estranya! Em sap greu perquè no sé raonar-la i per tan no la puc explicar. Però... suposo que... realment era un viatge tan esperat que zas! ja hi erem! I allò era Japó, ni més ni menys! I estavem allà, com si res! I la gent al nostre entorn vivia el fet d'estar allà com la cosa més normal del món, és clar que tots eren japonesos però per nosaltres no era gens normal allò! Estavem a Japó i ningú no en feia ni més ni menys! Bé, no és que esperés altra cosa però la veritat és que això ho feia realment estrany. Saps com quan un està tan content que no hi cap dins del cos i necessita expandir-se i riure i cridar i saltar? Doncs jo crec que tenia un munt de sensacions dins meu que la meva ment era incapaç d' identificar i no podia donar l'ordre al meu cos de: salta! crida! fes alguna cosa! I així, els dos primers dies l'Alexis i jo caminavem pels carrers d'Osaka bocabadats i sense dir-nos res, i quan les nostres mirades es creuaven només sabiem dir: que fort! I reiem.
El viatge és una experiència realment estranya. Montem el nostre dia a dia de petites rutines: els nostres rituals diaris, les responsabilitats, els compromisos, la vida social, els hobbies, etc. La nostra rutina està plena de coses a fer! I d'un dia per l'altre splash! tanques la paredeta, atures tot el tinglado que has montat al teu voltant i te'n vas a l'altra punta de món on encara no hi has construït res: tot és nou, sense costums propis, sense rutines a seguir, sense ningú que t' hi esperi. I t'hi instal.les. Com si fos la cosa més normal del món! D'un dia per l'altra situes el teu cos al bell mig d'un món completament diferent, i apa! segueixes com si res hagués passat. I et despertes al matí, i surts, i camines, i mires, i observes. I vas fent. Sense res a fer. Res que no es vulgui. I vas fent. I menges quan mengen i el que es menja. I dorms i et despertes de nou. I camines més. I vas fent. Sense res a fer. Passes d'una quotidianeitat plena de “coses a fer” a una quotidianeitat “buida” on tot hi cap perquè encara no hi ha res. Tot és per omplir. Tot per escollir. I vius d'aquesta manera, i vas omplint els dies de cultura, de paisatges, de personatges, d'espais, de sensacions, de situacions gracioses (perquè Japó te'n dóna un munt de situacions gracioses!). Sí, m'agrada tenir els dies per omplir. És més, em sembla realment important que el “dia a dia” tingui espais “buits” per anar omplint sobre la marxa, "buits temporals" en els que un no "ha de fer res" i que et permeten acabar d'omplir el dia fent allò que més et ve de gust en aquell precís moment. I és que en un dia ple fins a dalt de tot no hi cap res més! no hi ha lloc per les sorpreses, ni pels descobriments, ni per les propostes inesperades... Un s'aixeca i com un autòmata comença a fer fil per randa tot allò pel que ell mateix s'ha programat: ara cap aquí, ara cap allà. Però un dia "buit", un dia "buit" és un dia inmens! tot hi cap!
A mi, el que em sembla més fascinant del viatge és que és un gran "buit temporal" en el nostre dia a dia.
